LA JOVENTUT DE GRÀCIA COMENÇA A CAMINAR

Al 1996 un grup de joves, en la seva majoria graciencs, començàrem a organitzar-nos en constatar que no existien alternatives al model social imperant: l’Esquerra Independentista arrossegava des de finals dels 80 i principis dels 90 una dinàmica de desmobilització i el desànim era generalitzat. Calia construir una alternativa, recuperar els carrers, prendre la iniciativa. La majoria d’aquests joves ens havíem conegut a l’Institut Montserrat. Allí hi constituírem un incipient grup d’acció política i sindical, el Comitè de Solidaritat Internacionalista (m) (on (m) vol dir Montserrat!). Aquesta primera experiència, així com el convenciment que era imprescindible vincular la lluita local amb la nacional, ens van portar a interessar-nos per la Plataforma per la Unitat d’Acció, la PUA, un nou col·lectiu que sonava per tot arreu i les sigles del qual tornaren a donar color de lluita a les parets del país. Una delegació assistirem a les jornades de formació i presentació de la PUA a Sant Pere de Riudebitlles, a l’Alt Penedès. En acabar les jornades el convenciment era unànime: calia participar-hi. Per integrar-se a la PUA, era necessari ser prèviament un col·lectiu i demanar-ne l’ingrés. Per aquest motiu es constituí l’Assemblea de Joves de Gràcia i Guinardó (Guinardó acabaria fent una agrupació local pròpia més endavant), l’AJG-PUA. Un cop participant en una coordinadora d’abast nacional, i amb una perspectiva sectorial juvenil, l’AJG començà a caminar. Era el desembre de 1996. El nom d’Assemblea de Joves venia inspirat per les Gazte Assambladas del País Basc, per bé que tota coincidència es limità al nom i mai es prengué com a model organitzatiu. Les primeres reunions de l’AJG les celebràrem en diferents llocs com el desaparegut Galpón sur del carrer Guilleries (avui Puku cafè), el bar Canigó, a l´Ateneu Soroll (carrer Ramon y Cajal) o a l’Ateneu Popular de Vallcarca. Donada la situació, una de les primeres decisions fou la de buscar un local fix per desenvolupar les reunions i les activitats. El 1996 havia estat el moment àlgid del moviment okupa: el cinema Princesa, les okupacions a Terrassa, Cornellà, etc. Aquest context ens influencià als primers militants de l’AJG-PUA, que decidírem okupar un immoble. El primer intent fou al carrer Jaén: s’okupà un garatge durant tres hores, però el fet que no estigués en desús obligà a abandonar el local. Es tornà a intentar, aquest cop al carrer Camprodon o Banyoles, segons la font. S’entrà a una antiga fusteria que malgrat l’evident estat de ruïna, encara era feta servir per algú. Amb l’única lliçó apresa que mai s’ha de llençar la tovallola, l’AJG torna a l’atac. Però parem aquí un moment. Després de la desfeta i conseqüents desil·lusions que comportà el MDT, la mobilització popular havia anat clarament a menys. El 1994 s’aprovà una reforma laboral que introduïa i promocionava el contracte temporal com una de les solucions a l’atur, així com es permetia la creació d’empreses privades que es dedicaven a buscar treballs temporals a la gent, les ETT. Aquesta fou des d’un inici un dels cavalls de batalla de la PUA, i per tan de l’AJG. Quan avui ens queixem que la majoria dels contractes laborals de la gent que s’incorporà al mercat de treball

després dels 90 és temporal, o de les condicions en que una ETT es guanya la vida a costa del teu treball, hem de saber que ja aleshores concentraven el gruix més ampli de les nostres critiques al sistema. La combativitat augmentà al carrer, alhora que la repressió. La primera convocatòria contra les ETTs feta a Gràcia la convocà l’AJG al Passeig de St. Joan davant una ETT recentment inagurada. Es féu una xocolatada, i tota la que sobrà acabà d’adornar el recent estrenat rètol de l’Addeco. Els sabotatges a les ETTs, lúdics i festius o purament de càstig, les mobilitzacions i l’agitació augmentaren fins que les ETTs començaren a ser percebudes per la població com un problema, i pels cossos repressius i l’estament polític com un desafiament. Cal subratllar, alhora, que al 1996 havia pujat a l’Estat espanyol el PP, que ràpidament trobà el suport de CiU per governar. Calia fer moltes reformes econòmiques venudes com la solució màgica a l’atur endèmic, allò que en deien de flexibilitzar el mercat de treball – i que avui sabem que vol dir precaritzar el mercat de treball-.

A tots aquests col·lectius irreverents amb el poder que alçaven la veu contra les reformes calia, si més no, fer-los abaixar el volum. La segona convocatòria gracienca contra les ETT fou a la Plaça Revolució. En arribar els convocants a la cercavila, i abans de començar-la, van ser rebuts per una comitiva de policies de paisà que aparegueren de sota les pedres: acordonaren la plaça amb els manifestants dintre i ens identificaren a tots. La Brigada d’Informació ja havia fet acte de presència, i no seria ni la primera ni la darrera vegada que es creuarien en la història de l’AJG. Pocs dies després es convocà una manifestació antirepressiva per condemnar aquest atropellament a un dels drets més bàsics: la llibertat d’expressió i de manifestació. Hi assistiren un centenar de persones. Fos com fos, la dinàmica portava cada cop més gent a assistir a les convocatòries de l’AJG, especialment els joves.

Com hem dit, l’AJG provà de nou a okupar, aquest cop però, dins unes jornades d’okupacions generals i coordinades en que s’havien d’okupar més de 10 llocs simultanis, i l’AJG un d’ells. Okupàrem un enorme bloc de cases al carrer Escorial que feia molt de temps que era en desús. La policia hi assistí iniciant-ne el desallotjament. La gent aconseguí fugir malgrat el setge. Els fets foren recollits per Tele5 i molts diaris. No es practicaren detencions i el cop propagandístic fou més que important. Pocs dies després, i en resposta a l’ofensiva dels okupes, són desallotjades tres o quatre cases més. Després d’una manifestació de protesta es succeeixen els enfrontaments a Rius i Taulet entre els manifestants i la Guàrdia Urbana. Davant el gruix i la diversa procedència de les crítiques a l’Ajuntament, el consistori gracienc, superat per la situació, respon als okupes que ells no són els culpables, que no han ordenat cap desallotjament, i que les culpes les busquin més amunt (tirant pilotes fora i donant la culpa a CiU i PP).

La dinàmica de lluita-repressió-lluita s’estén al Principat. Enmig d’aquest espiral té lloc a Cornellà del Llobregat un trist succés: en menys de dos dies és detingut dues vegades en Jordi Bolancel. En la darrera detenció, i fruit de la pressió a què és sotmès a comissaria, apareix el cos del jove de tan sols 17 anys sense vida i en circumstàncies estranyes. Els seus companys de Cornellà convoquen una manifestació que acaba amb greus enfrontaments. A Gràcia, per la seva banda, es convoca una concentració davant la Comissaria de Policia Nacional, a Torrent de l’Olla amb Lesseps. Una cinquantena de persones concentrades reben una càrrega policial desproporcionada a més d’un ús sistemàtic i agressiu de piloteres. L’endemà, una manifestació de dol i antirepressiva concentra més de 500 persones a Gràcia, on, i com ja començava a ser habitual, la policia acabà carregant.

anterioraaaaaaaaaasegüent


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s